El Moviment no pot restar indiferent – i, efectivament, no hi resta – als processos de contestació que, de forma més o menys definida, s’estan estructurant des de (i per) la perifèria de l’imperi. Aquesta setmana han pres possessió tant Hugo Chávez com Daniel Ortega, un nou personatge (que no és gens nou, per cert) es suma a l’eix (neo)populista llatinoamericà, a l’esquerra “poc seriosa” o excèntrica, no homologable a la resta de democràcies formals, a la deriva autoritària que estan prenent els estats llatinoamericans; en definitiva, el nou i particular eix del mal llatinoamericà s’engrandeix.
El to de les qualificacions variarà depenent de la corporació mediàtica que les exerceixi, però sens dubte, als mitjans de comunicació oficials hi ha consens sobre la no-conveniència de determinats règims i dirigents que es solen agrupar com anàlegs un dels altres; per no prestar-nos a confusions els enumerarem, són Veneçuela (Chàvez), Bolívia (Morales), Equador (Correa) i, ara també, Nicaragua (Ortega). Això estableix automàticament una dicotomia entre “l’altre” esquerra llatinoamericana, la bona, la que – per algun motiu que intentarem desvelar – mereix ser diferenciada i, de nou, agrupada entre sí: així tindríem a Xile (Bachelet), Brasil (Lula) o Argentina (Kichner).
En tot cas, dins el conglomerat de crítiques que des de totes bandes i amb els arguments més diversos s’estan dirigint als primers règims polítics, pot resultar un exercici interessant extreure’n els arguments que fonamenten la majoria d’aquestes crítiques i contrastar-les, tot posant en qüestió la capacitat analítica i explicativa que el poder mediàtic els hi atorga, i intentant extreure la intencionalitat política que s’amaga al darrera de les crítiques. Donada l’extensió que suposaria tractar-los tots en un post, i evitant avorrir a l’eventual lector, així com fer més digerible la informació, anirem desglossant en diversos posts les crítiques a l’anomenat “eix (neo)populista”.
Aquest post intentarà discutir fins a quin punt es pot parlar d’un eix, en l’encert o no de considerar, de forma pràcticament constant i sistemàtica, que els règims d’aquests 4 països tenen més elements comuns que dispars. De tal forma, s’estableix que tots formen part d’un mateix moviment, d’una mateixa estratègia que comparteix tant objectius com mètode, així com un eix ideològic comú. Des del meu punt de vista, aquesta visió és excessivament simplificadora i, per tant, incapaç d’interpretar l’abast de la irrupció d’aquestes forces polítiques al sí dels països en qüestió. A més a més de no tenir capacitat explicativa té importants - i perilloses - implicacions polítiques.
Si s’analitzen aquests processos polítics de forma individualitzada veurem que, efectivament, es poden establir moltes interrelacions, sobretot pel que fa al to del discurs polític que els dirigents duen a terme. Malgrat això, l’origen i formació dels moviments són lo suficientment singulars i específics – en alguns aspectes, fins i tot, contradictoris - com per parlar, sense més, d’un fenomen comú; d’un eix (neo)populista. Aquesta confusió conceptual s’aprofita del rol que desenvolupa Veneçuela i la seva particular “revolució bolivariana”, amb una clara vocació d’expansió – i també domini polític – a la resta del subcontinent. Chávez intenta d’alguna manera controlar i mediatitzar al seu favor, amb més o menys èxit, qualsevol moviment amb tints més o menys subversius, i emmarcar-lo al sí d’un procés més ampli de suposat ressorgiment de la idea d’una Amèrica llatina unida, sense la divisió artificial dels Estats, recuperar el somni de Bolívar o Sanmartín. En el discurs chavista Veneçuela seria, doncs, l’avantguarda d’aquest moviment bolivarià, tindria la missió històrica d’abanderar una nova lluita per l’alliberament del pobles llatinoamericans, el pla ALBA en seria el principal instrument. Davant aquesta situació els moviments transformadors d’altres països amb pretensions d’assolir el poder es troben, en algun moment, amb la disjuntiva més estratègica que ideològica d’apropar-se o no a Chávez. I aquests moviments saben que ambdues decisions tindran conseqüències directes sobre les seves possibilitats reals d’assolir el poder: apropar-se a Chávez significa perdre autonomia i capacitat de fixació de la pròpia agenda – Humala sap prou bé el que això pot arribar a significar –, però també guanyar capacitat de difusió, i sobretot, incentius materials (sobretot de caràcter comercial i energètic) que en principi facilitarien l’aplicació del seu programa transformador. Així que el MAS o el Frente Sandinista optin per apropar-se a Veneçuela s’ha d’entendre com una opció primordialment estratègica (igual que el PT i Lula opten –perquè poden – mantenir una prudencial distància); però això no els converteix en part d’un mateix fenomen que ha de ser considerat – només i exclusivament – de forma comuna. Un altre tema és que els resultats d’aquest apropament estratègic comportin de forma no buscada contrapartides polítiques i ideològiques; però prendre com a punt de partida, i de forma sistemàtica, les coincidències entre els diferents règims no ajuda a entendre la profunditat dels processos i porta cap la confusió (pretesa i propagandística), tot difuminant profundament les particularitats dels canvis polítics que aquests països estan emprenent.
Sense dubte aquesta simplificació de la realitat té un clar objectiu polític, i no és altre que esdevenir un instrument legitimador de l’imperi de cara futures intervencions (directes o no) destinades a evitar la subversió de l’statos quo en aquests estats; a més a més genera un estat d’alerta que augmenta enormement els costos d’emprendre determinades polítiques que poden traslladar-te a “l’altre banda”, a l’eix del mal. D’aquesta forma, les corporacions mediàtiques i els principals centres de poder de l’imperi estan assenyalant i identificant, aprofitant-se de l’aurèola expansiva del mateix Chávez o Fidel, aquells països que suposen o poden suposar un possible perill pels interessos de l’imperi.
Per acabar, un exemple explicatiu de la tesi. Bolívia i Evo Morales. Al principi la victòria del MAS a Bolívia va ser vista i transmesa amb certa simpatia, un president indígena i d’aspecte inofensiu, tenia tots els components exòtics per esdevenir durant uns dies un element mediàtic; a més a més els Europeus – i en especial els espanyols – van poder purgar-se les culpes de segles de domini colonial, demostrant lo dialogants i comprensius que poden arribar a ser. El benefici del dubte durà poc, el mite del “bon salvatge” s’acaba quan l’Estat bolivià pren mesures polítiques que xoquen frontalment amb els valors de l’imperi – la “nacionalització dels hidrocarburs” per exemple -; llavors Evo Morales deixa de ser un element folklòric per convertir-se en una amenaça, en un perill, en un populista, influenciat per Chávez i Fidel (dels quals ja no cal ni diferenciar-lo). Bolívia ja forma part de “l’altre bàndol” i qualsevol política, per tímida que sigui – com fou la llei d’hidrocarburs – serà qualificada de forma pejorativa, a més a més tots els Estats que tractin amb ell estaran sota sospita. L’imperi ja ha aconseguit anul·lar enormement l’autonomia del MAS, i tots els moviments que té al darrera, Bolívia no té més remei que apropar-se definitivament a Veneçuela davant la impossibilitat de tractar amb els Estats “nets de culpa”. La lliçó no es queda a Bolívia sinó que arriba a la resta de moviments del continent, afeblint la seva capacitat transformadora i introduint-los en la lògica maniquea fabricada per l’imperi.
POSTED BY CHELE
Dos personatges bàsics per entendre el segle XX han mort durant el transcurs del 2006, Milton Friedman i Augusto Pinochet. Ambdós coberts de certa glòria no exempta de controvèrsies, com no podria ser d’altra forma. Del dictador xilè n’estalviarem comentaris, només recordar que més enllà de les nombroses condemnes i denuncies s’ha demostrat que Pinochet gaudeix encara d’un suport real i directe en bona part de la societat xilena i, el que és més greu, de certa condescendència en alguns sectors “intel·lectuals”, reticents a condemnar de forma absoluta la seva acció al capdavant del país andí. Si bé es condemnen les reiterades violacions als drets humans es propugna que, paral·lelament, Pinochet va donar l’impuls econòmic necessari per fer possible el miracle xilè; d’aquesta forma el general genocida quedaria en part exculpat per les conseqüències econòmiques de la seva acció i s’obvia completament les interrelacions entre els dots fets. 
