El Moviment I+T al descobert
Desprès de diversos requeriments, i d'una reunió en Assamblea de diverses hores, el Moviment I+T ha decidit fer pública la identitat real dels membres. Empirephobia és el que vesteix de groc, wu ming el de vermell, nexus 6 el de lila, i chele el de verd. Els altres blogistes -Synergi, wu ming 2, etc- no han volgut identificar-se. La máquina del mig no és una aspiradora és una bomba que estavem intentant col·locar en el Forum el dia de la Mercé, mentre es feia el BAM per netejar Barcelona de Modernikis, però ens va fallar. Coses del made in corea, el amic Kim Il sung no s'ho va currar....
En fi, k paseu un bon dia 28, i monteu una bona catarsis el dia 31!!!
M (i+t)
posted by PeRe at 8:48 p. m.
8 Comments:
No sabia d'aquesta animadversió als modernikis, altrament anomenats poperros per la meva persona. Bona sorpresa.
Escrit el dia 28 vés a saber....
No es pot dir que sigui animadversió. Existeix un problema d'encaix amb I+T, si fem un anàlisi diacrònic i materialista observem que I+T es troba ja en plena etapa postmoderniki. Sorgeix de la mateixa superació dialèctica del Moviment Moderniki per esdevenir quelcom més que unes ulleres de pasta i una samarreta de ratlles. El postfordisme (altrament anomenat postfrodoisme) no està per bromes, ni punteres blanques ni visites al CCCB o al Verdi. Va més enllà, és la conjunció temporal entre visitar la Fundació Tàpies, escoltar Kraftwerk i Laibach i assistir a una classe d'economia amb assesors de l'IMF: l'esquizofrènia.
Es projecta cap a l'infinit en un intent d'assolir l'Absolut. En comptes de preguntar-nos què és la postmodernitat ens preguntem què hi ha després de la postmodernitat.
Veig que és temps de descobertes i això em porta a compartir amb vostès un article que va sortir a El País fa uns mesos. Deia així:El dilema de l'ou i la gallina, resolt.
Un científic, un filòsof i un avicultor resolen el dilema de l'ou i la gallina efeLondres. -- Un científic, un filòsof i un avicultor creuen haver resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou, segons informa avui el diari britànic The Times.
En resum, aquest és el seu argument: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou.Tots tres, d'acord.
El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham (Anglaterra), a qui es va plantejar l'endevinalla, va dir que la cosa per ell estava absolutament clara. L'organisme viu a l'interior de l'ou tenia el mateix DNA que l'animal en què després es convertiria, i per això "la primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou".
David Papineau, un especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, ha coincidit amb el seu col·lega: el primer pollastre va sortir d'un ou, i és un error pensar que el primer ou de gallina va ser un mutant produït per pares d'una altra espècie. "És un ou de gallina si al seu interior porta un pollastre", ha dit Papineau, que ha comentat, en pla hipotètic: "Si un cangur pongués un ou, i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur".
El diari cita Charles Bourns, granger i president d'un organisme del sector avícola, que també ha contribuït al debat: "Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. És clar que potser no tenien l'aspecte dels d'avui"
Ara que dos de les grans reflexions filosòfiques de la humanitat ja han estat resoltes (l'ou i la gallina i qui s'amagava darrera el moviment), hom torna a la tranquil.litat de veure que una nova polèmica centra l'atenció de tot el món: què és el freakisme? (jo, a cada aclariment, perdo un llançol)
En qualsevol cas, senyors del movimiento, molt bon any. El seu és un bloc imprescindible. A Suïssa, com veuen, ningú no parla de res més.
PS. No entraré en cap polèmica per la foto amb la qual descobrim la seva autèntica personalitat; de fet, ens ho temíem.
Ara bé, aquesta espècie d'aspiradora a la que s'abracen, amb un símbol fàl.lic tan exhuberant però francament tan poc eixerit, em porta a obrir un nou flanc: és que el Moviment I+T s'atrevirà a estudiar la connexió funcional entre l'estructura de la psique i la dels seus productes? entre els símbols i els arquetips? en defintiva, tindrem una anàlisi del subconscient i del món del somnis (que tan evident s'entreveu de la foto teletubbiesca escollida)? per fi parlarem de Jung (eminent psiquiatre suís, com és sabut)?
Com m'agrada aquesta deriva envers l'autoodi... Perquè no ho neguem encara que no ens agradi tots absolutament tots som producte de la piji-hippie Barcelona. L'únic que no ens podran robar és la voluntat d'esdevenir alguna cosa més que això, que pijipis... d'esdevenir lliures de l'hegemonia establerta...
Aprofundint el que deia en l'anterior post:
Som simples individus i com a individus normals i corrents som permeables als mecanismes de socialització del món actual i en concret de la nostra "estimada" Barcelona.
Aquests mecanismes de socialització ens porten a creure que som lliures si busquem models de comportament innovadors o fins i tot conductes freakie que ens allunyin de la vida grisa normal del dia a dia.
L'adopció del modernisme i del pijipisme per part de tots nosaltres, en concret, és una recerca d'una autoafirmació d'individualitat en una societat global on els criteris d'identificació tradicionals estan en crisi.
El problema és que en aquesta recerca d'esdevenir un individu "moderniki" o "pijipi" o qualsevol etiqueta que se us acudeixi som tan cecs per no veure que desnaturalitzem el que semblava una excentricitat o una innovació d'un geni...
L'originalitat inicial transgressora esdevé una nova norma hegemònica a la que els nous creients de les religions del segle XXI donaran legitimitat sigui amb la vestimenta o amb el comportament. En definitiva, la innovació acabarà sent devorada pel seu propi èxit i perdrà la seva transgressió.
Posem exemples tontos:
Qui diria que un pentinat de noia com és el típic serrellet (titllat de ser propi de nenes tontes o subnormals en la dècada dels 90) es convertiria en la icona de bellesa dels inicis del segle XX que arribarien a portar un 60% de les noies barcelonines?
No donaré solucions a tal desastre cultural perquè com a apocalíptic de la cultura diré que no capaços d'aturar les dinàmiques de l'acció col·lectiva.
I és que en realitat tampoc ho hem de fer. Si una noia és felíç portant un serrellet i un vestit de mod no sóc ningú per dir-li que és una fashionvictim i que la seva recerca de la individualitat és vana ja que n'hi ha 40 com ella... Si és feliç amb l'autoengany endavant!!!
Només ens queda el fet de ser originals en la ment (i potser ni això pk llegint aquest post em titllaran de ser un elitista moral, un contracontracontracultural, un pedant de merda en definitiva) d'entendre els límits dels nostres actes i de les nostres accions i reinventar-nos dia a dia. Al final, la recerca de la pròpia consciència i del coneixement és l'únic que ens pot aproximar mínimament a la veritat... La resta senyores i senyors és PALLA...
Post escrit per una persona que portava olleres de pasta que ja no en porta però que no li faria res tornar-ne a portar...
Per sort, a la Catalunya (in)terior l'exemplar típicament moderniki no ha arribat encara...
Es la primera vez que entro en este blog y me ha sorprendido ver la animadversión que despiertan los poperillos. Sinceramente, no son santo de mi devoción. ¿Pero quién, hoy en día, puede presumir de no pertenecer a cierto grupo o a cierta etiqueta social? Creo que nadie se salva. Y es que, en nuestros días, todo ser humano viviente en occidente tiende a etiquetar (esto sería otro debate, pero hay que ser conscientes de que el ser humano siempre ha etiquetado y catalogado e incluso se pordía decir que es una de las funciones para la que está configurado nuestro cerebro), y se etiqueta simplemente para diferenciar, para decir -yo no soy eso-, para mostrar que somos únicos e irrepetibles pero, paradójicamente, continuamente nos vemos reflejados en los otros. Sartre dijo que el infierno eran los otros, y segurmanete en la sociedad que hemos formado, eso sea más cierto que nunca. Los otros son la competencia: sexual, monetaria, empresarial o política. Los otros, a nos ser que hayamos establecido unos lazos de amistad o amor, son personajes que invaden nuestra vida, no son personas, son etiquetas que parecen haber dicho todo conn su imagen, yo creo que no es así. CREO IMPORTANTE TRASCENDER ESOS MODOS DE CATALOGAR LA REALIDAD Y ACERCARSE A LOS SUJETOS, SINO PREGUNTENSE CUANTAS VECES LE HA SORPRENDIDO UNA PERSONA QUE CREÍAMOS CONOCER, YO, AL MENOS, ME SORPRENDO A DIARIO...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home