Contradiccions ontològiques del (neo)liberalisme | Friedman i Pinochet.

Dos personatges bàsics per entendre el segle XX han mort durant el transcurs del 2006, Milton Friedman i Augusto Pinochet. Ambdós coberts de certa glòria no exempta de controvèrsies, com no podria ser d’altra forma. Del dictador xilè n’estalviarem comentaris, només recordar que més enllà de les nombroses condemnes i denuncies s’ha demostrat que Pinochet gaudeix encara d’un suport real i directe en bona part de la societat xilena i, el que és més greu, de certa condescendència en alguns sectors “intel·lectuals”, reticents a condemnar de forma absoluta la seva acció al capdavant del país andí. Si bé es condemnen les reiterades violacions als drets humans es propugna que, paral·lelament, Pinochet va donar l’impuls econòmic necessari per fer possible el miracle xilè; d’aquesta forma el general genocida quedaria en part exculpat per les conseqüències econòmiques de la seva acció i s’obvia completament les interrelacions entre els dots fets.

Pel que fa a l’estadounidenc Milton Friedman ha expirat amb el Nobel d’economia i la idolatració del món liberal a una mà; a l’altra, a part de crítiques acadèmiques a les seves teories monetaristes , nombroses acusacions polítiques que venen a explicitar el que s’apuntava anteriorment. Acusacions d’ambivalència amb els règims militars del Con Sud, i més concretament amb el Xile pinochetista, tal com es demostrà en les manifestacions de protesta que acompanyaren la celebració del premi Nobel. Protestes que són conseqüència de la visita que el 1975 Friedman realitzarà a Xile, convidat en un cicle de conferències pels anomenats “chicago boys”, ex-alumnes xilens de la Universitat de Chicago i seguidors de les teories de Milton i Hayek. Curiosament, molts d’aquests “deixebles” de Friedman ocuparan càrrecs centrals en la gestió econòmica del país durant la dictadura (ministeris, Bancs Centrals, etc.). No es tracta tant de jutjar fins a quin punt, personalment, Friedman va donar suport al règim pinochetista, sinó d’utilitzar aquestes dades presumptament casuals per establir relacions d’un abast més profund que ens permetin senyalar les contradiccions ontològiques entre (neo)liberalisme i democràcia.

El problema de Friedman, així com dels intel·lectuals que no acaben de condemnar Pinochet o altres règims terroristes, és la priorització absoluta de la política econòmica, fins i tot davant del tipus de règim polític existent. Això és, considerar que el desenvolupament complert del mateix sistema econòmic – evidentment estem parlant del (neo)liberal – portarà per si sol a les reformes democratitzadores de totes les institucions. La idea subjacent en aquest tipus d’argumentació considera que el Mercat, el centre del pensament (neo)liberal, és la única institució que pot arribar a maximitzar la llibertat (d’acció) i la seguretat, a encarnar i fer possible els valors essencials del liberalisme. Les institucions polítiques i socials que es regeixen per unes lleis no inferibles des de la lògica de la oferta i la demanda no seran mai tant lliures ni segures, els agents que hi intervenen actuen des d’unes pautes alienes i estranyes a les premisses del pensament econòmic. Així, aquest no es preocupa per entendre com actuen els agents externs al mercat sinó, bàsicament, en

a) com evitar que interfereixin al lliure desenvolupament de la Institució Suprema mitjançant límits infranquejables

o,

b) com traslladar el funcionament mercantil a institucions que, fins llavors, escapaven a la seva lògica.

Friedman tindrà el mèrit de (re)plantejar aquestes idees sorgides durant la Revolució Industrial en un context de crisi dels postulats liberals clàssics. Les idees keynesianes, que afavorien restriccions al paper del mercat a favor de la intervenció estatal en àmbits reservats fins llavors a la iniciativa privada, estaven en plena vigència i gaudien d’un gran consens. Friedman, coneixedor directe de les polítiques keynesianes ja que havia estat membre de la Comissió Nacional de Recursos del New Deal, serà una de les veus que des de la Universitat de Chicago – “meca” del liberalisme més conservador – s’oposarà frontalment al paper extensiu de l’Estat. Un dels seus companys en la particular (i al principi, solitària) croada contra la regularització i la intervenció en la Institució Suprema fou un altre dels grans noms del (neo)liberalisme: Hayek. Era necessari restablir l’hegemonia del Mercat com a institució bàsica de l’organització social, l’Estat havia de tornar a les seves funcions clàssiques, al contracte hobbsià pel que havia estat instaurat, i deixar en mans dels individus les transaccions de béns i serveis, la seva producció. Limitar-se doncs a ser el “guardià nocturn” encarregat d’assegurar les condicions mercantils òptimes . El neoliberalisme tenia ja la base teòrica, la crisi del 73 en farà possible la seva emergència com a doctrina pràctica.

No se’ns pot oblidar aquí quin és el paper previst per la democràcia. Així com el primer liberalisme veu amb preocupació i grans reticències l’avenç democratitzador que exigeix la multitud proletària més o menys organitzada; els nous liberals no senten tampoc una especial admiració pel sistema democràtic entès extensivament, com a règim polític, usant la terminologia de Cornelius Castoriadis . Ja hem vist en aquest mateix bloc la concepció shumpetariana de democràcia, estrictament procedimentalista i allunyada d’una més concepció clàssica, és a dir, substantiva i política. Així, el pensament (neo)liberal si bé ja accepta la democràcia (procedimental), contràriament al liberalisme clàssic, no creu en els seus valors essencials ni en la idea de l’ésser humà que d’ella se’n deriva i que entra en crisi amb la concepció antropològica liberal; això és, considerar l’ésser humà com a individu. D’aquesta forma, un sistema que no garanteixi estrictament el procés competitiu de selecció d’elits polítiques però que possibiliti l’acció del Mercat, la seva expansió i el desenvolupament dels agents que hi operen, no podrà ser enèrgicament condemnat pels liberals més durs o, si més no, només serà condemnat de forma parcial.

Punt i a part. Xile. 11 de Setembre de 1973. Serà a la perifèria del sistema on s’experimenta el que a partir de 1979 Tacher i Reaggan inauguraran als grans centres de poder internacional. Aquest cop no són les urnes les que legitimen les reformes liberalitzadores, la transformació de l’Estat parteix d’un govern militar, és des de la utilització intensiva de la capacitat de coacció de l’Estat des d’on s’impulsa la pròpia extinció de la majoria de les funcions productives d’aquest. Usar tot el poder de l’Estat per eliminar-lo. Paradoxalment (o no tant) és necessària la liquidació física de part de la societat, la utilització del terror i la repressió per assegurar el ple funcionament del Mercat, l’únic agent capaç de garantir la màxima utilitat social s’expandeix a base d’esborrar i desdibuixar la mateixa societat. Així com el primer capitalisme neix d’una íntima relació amb les generalitzades pràctiques esclavistes i la dominació colonial; el nou capitalisme global usa també, i de forma constitutiva, la organització coercitiva de la força de treball per aconseguir optimitzar resultats macroeconòmics. Ja sigui mitjançant una coerció més suau, com la política sindical de Tacher o les polítiques de desregularització del mercat laboral; o bé a través de mecanisme més extrems, com el terrorisme d’Estat. El nou capitalisme necessita restringir d’alguna forma el contrapoder polític de la multitud organitzada per garantir els beneficis mercantils, el bon funcionament de l’anomenat lliure Mercat; perquè aquest control és una condició imprescindible per el propi funcionament del sistema (neo)liberal. A partir d’aquí, creure que el Mercat per si sol, sense la pressió subversiva i constant de la multitud, conduirà a la democratització – tal com planteja Friedman – no deixa de ser un pensament utòpic, un discurs de legitimació que s’allunya del suposat racionalisme liberal.

by Bartleby