Pi i Margall | Federalisme Constituent

Va existir un Francesc Pi i Margall que més enllà de la defensa del federalisme, de l'exercici del Ministeri d'Interior com a repressor de les revoltes populars i cantonalistes o de la presidència de la curta I República espanyola, guanyà la simpatia de l'anarquisme català. Una aproximació superficial a aquesta figura històrica, definit-lo com a republicà liberal, és la que s'ha fet des de molts àmbits; de tots aquests els més eficaços foren els disciplinaris: insitut i escola. Però un breu anàlisi dels seus escrits ens pot dur a conclusions que superen aquesta definició i ens duen a conèixer la veritable naturalesa del pensament pimargallià que comprengué a la perfecció la potència del poder constituent i la força que generen les accions populars. Evidentment aquest comprensió també la va saber utitlitzar des del poder, un fet que dota d' ambivalència a la seva figura: de revolucionari a contrarevolucionari, del contrapoder al poder. Per il·lustrar millor aquesta cara ocultà de l'autor podem abordar un fragment de la seva obra No cejamos (1894):
(enmig d'un debat entre republicans espanyols) (...)Hablan esos hombres de lo accesorio y lo principal y quisiéramos que nos dijeran qué es a su juicio lo principal y lo accesorio. ¿Es lo principal la República? No; las Repúblicas pueden ser tanto o más detestables que las Monarquías. Lo serán, y no podrán menos de serlo, siempre que no empiecen por destruir la omnipotencia del Estado; siempre que no aseguren sobre bases sólidas la libertad y la autonomía de todos los grupos de que la nación se compone; siempre que, como dijo Salmerón, la vida que hoy va del centro a la circumferencia, no parta de la circumferencia al centro. Esto, esto es lo principal; lo accesorio es la república. (...)

No és en va però l'ambivalència de que parlem. Tot indica que l'obra que escrigué de jove va estar molt influenciada per les lectures de Hegel. En aquest estudi de l'autor alemany Pi i Margall aconseguiria captar la doble interpretació que es feu de l'autor des de l'esquerra i la dreta, per aplicar-la al sistema polític espanyol. Només cal fer un cop d'ull a aquest darrer fragment per adonar-nos de la síntesi que formulà l'autor: La reacción y la revolución (1954)

(...) Se hace necesaria una revolución, y viene; luego de admitida su necesidad, ¿no sería absurda toda protesta contra sus naturales consecuencias? No había efectivamente partidos al empezar el siglo; mas ¿sabéis por qué? Porque la idea dominante, que contaba ya siglos de existencia, había tenido lugar de absorber en sí las de todas las clases del Estado, de identificar consigo todos los intereses individuales y sociales, de acallar con su ilimitado poder la voz de los que podían declararse disidentes, de infiltrarse en el corazón y la conciencia de los pueblos. Remontaos a los tiempos en que esa idea pretendió reinar sola y señora en España, y ved si no había también partidos. Las comunidades de Castilla en tiempos de Carlos V, y Aragón defendiendo sus fueros contra Felipe V, os dirán más que podría yo deciros. Dejad que pasen también siglos por nuestra idea revolucionaria, después que haya llegado a su realización definitiva; en vano buscaríais también entonces los partidos, todos los hallaréis fundidos en uno, en el que esté destinado a ser la síntesis de la afirmación y la negación, que se disputan hoy el mundo (...)

Fou doncs una visió alternativa de modernitat; una visió adaptada a la realitat del sistema polític que li tocà viure i que plantejà obertament des del federalisme republicà. Topà, ho sabem prou bé, amb la frontera ja establerta, amb l'afirmació permanent de la Castella reaccionària que ni tan sols derrotà aliant-se amb el general liberal Espartero el 1954.


postejat by Wu Ming (federal paper)