Sobirania | Alteritat | Comunitats imaginades

Ens endinsem a les profunditats d'un terme que genera controvèrsies des del principi dels temps. Des que l'autoconsciència elevà l'esperit humà al grau més alt d'autoconeixement, i fou capaç de saber que era ell mateix; malgrat que les alienacions posteriors farien necessaria una segona oportunitat que Descartes aprofità hàbilment inaugurant la Modernitat: cogito ergo sum. Un terme que trobà el veritable significat amb el gran mestre Maquiavel.

Parlem de la sobirania. Busquem-ne una definició que ens permeti operar amb el concepte dins un esquema lògic comprensible per la multitud.

Aquesta està constituida per una relació, és una relació, i no és cap altra que la que lliga els que governen i els que obeeixen. És per això que la sobirania moderna porta implicita una qüestió clau: ens remet directament a la crisi. Si hi ha una relació governants/governats aquesta pot entrar en crisi. La crisi, doncs, constitueix i a la vegada destrueix. És la dualitat nietzscheniana de la forma i el fons, de la estètica i la divinitat, d'Apolo i Dionisi. És allò que els paracientífics anomenats economistes denominen finestra d'oportunitat tot i que aquest darrer concepte no ens és del tot útil, nosaltres mirem més enllà. La crisi és una potencialitat com ara l'ou aristotèlic (l'ou fou primer que la gallina simplement perquè és una gallina en potència). Però l'ou té closca i el pollet l'ha de trencar per sortir i esdevenir gallina; en cas contrari l'ou es replega sobre sí mateix i queda en un no-res.

És a l'hora de trencar la closca justament quan opera la potencialitat de la multitud. L'èxode massiu que diu "jo vull" pot ser contingut perfectament per l'exercici de la sobirania, de dalt a baix, que opera en un marc polític constitucionalment establert. Hem de tenir en compte que la Constitució és la fixació atemporal (suspensió temporal) de l'estètica de la sobirania (legitimació/opressió; una condensació de la Revolució/Contrarevolució fixada en llengua vernacle). La Constitució, tot i les aparences universalistes, també realitza una tasca cap enfora, és l'encarregada de preservar l'alteritat que permet ser un poble entre d'altres pobles fora del temps i l'espai (x,y en lògica cartesiana).

Però què passa si la contenció no és efectiva? On queda la sobirania? L'exercici té un segon recurs: la repressió policial i militar, la guerra. I aquí arribem al punt radical, a l'arrel, la multitud pateix una persecució de la guerra al intentar exercir el seu èxode particular. La guerra és ràpida i la multitud no pot evitar ser atrapada ja que no corre prou i ha d'anar resistint a les embestides que llença el (des) ordre constitucional que pugna per mantenir el control de la temporalitat i l'espai.

No es pot permetre quedar atrapada en una resistència banal.

El moviment comú s'atura i apareix la necessitat irreprimible de constituir-se ontològicament. Una ontologia col·lectiva construïda des de la mateixa biopolítica que obre la porta de la sobirania. Es basa en la creació i la producció de la comunitat; una regeneració fruit de recombinacions i interaccions infinites del ser social que articula finalment un poder constituent de les noves relacions socio-vitals. Som ja a la comunitat imaginada que ens posiciona dins del cosmos. Aquesta recombinació infinita de necessitats i atzars ens ha permès articular una consciència col·lectiva del ser social que només pot ser entesa des de l'òptica de la nació moderna. No obstant, la superació de la crisi inicial ens ha permès interconectar la multitud en un rizoma de potencialitats que catapulta el ser social més enllà de la nació moderna. La funció opera en una (des)territorialització i (re) territorialització permanent que supera i manté l'alteritat de manera cíclica i reconstituent.

La comunitat imaginada, la sobirania postmoderna, és (nos) altres.

(...) by Wu Ming (thanks to Negri & B.Anderson)