dijous, de desembre 28, 2006

El Moviment I+T al descobert


Desprès de diversos requeriments, i d'una reunió en Assamblea de diverses hores, el Moviment I+T ha decidit fer pública la identitat real dels membres. Empirephobia és el que vesteix de groc, wu ming el de vermell, nexus 6 el de lila, i chele el de verd. Els altres blogistes -Synergi, wu ming 2, etc- no han volgut identificar-se. La máquina del mig no és una aspiradora és una bomba que estavem intentant col·locar en el Forum el dia de la Mercé, mentre es feia el BAM per netejar Barcelona de Modernikis, però ens va fallar. Coses del made in corea, el amic Kim Il sung no s'ho va currar....
En fi, k paseu un bon dia 28, i monteu una bona catarsis el dia 31!!!
M (i+t)

dimarts, de desembre 26, 2006

Alteritat: de la desinformació-desconeixement a la (des)informació-(des)coneixement.

L’alteritat, el mite de l’altre, ha estat una de les construccions ideològiques més importants dins de la cultura occidental (entenent per cultura occidental un terme simplificador d’una realitat plural i diversa). El mite de l’altre ha estat aplicat a aquell que no era com nosaltres, als indígenes d’Amèrica, als africans, al món islàmic. L’alteritat ha estat un mirall on hem vist al diferent a partir del nostre reflex. Hem projectat els nostres errors o els nostres vicis o passions ocultes sobre els altres, construint una imatge basada en mites i llegendes. El desconeixement ha estat la clau en la construcció d’aquesta imatge. Del mite del bon salvatge a l’orientalisme de finals del XIX, el desconeixement ha fomentat la imatge de l’altre. Imatge que es mantenia tot i el progressiu desenvolupament de disciplines com l’antropologia i l’arqueologia. De fet, aquestes mateixes disciplines van ajudar a fomentar aquesta imatge, sobretot en les seves fases inicials, quan encara no eren ciències; o més tard, quan estaven al servei del colonialisme europeu.
En un principi, aquesta imatge, tot i la carga pejorativa, no era pas tan negativa. El salvatge, el bàrbar, era el mirall a través del qual podíem criticar la nostra societat. Un exemple d’això el podem trobar a les Cartes Perses de Montesquieu. Poc a poc, però, aquesta imatge es va anant transformant. De mirall a través del qual criticar les pròpies costums va passa a ser el mirall a través del qual reafirmar-les. L’altre va passar a ser sinònim de decadència, d’inferioritat, de subdesenvolupament, de no civilització. Es va recuperar la idea dels bàrbars formulada pels romans que es va començar a aplicar a tot aquell que no pertanyia a l’àmbit de la cultura europea. Un exemple d’això, el podíem trobar en l’orientalisme, que va fomentar una sèrie d’estereotips (entre ells el mite de l’harem) que van passar a representar el món islàmic. L’alteritat va passar a ser la justificació del colonialisme, europeu-occidental. Va ser la base ideològica que impregnava la tasca “civilitzadora”. Però a mesura que les ocupacions es consolidaven i es prolongaven en el temps; i que el contacte amb l’altre es feia més constant, el desconeixement s’anava diluint. La base per mantenir aquest mite ja no era el desconeixement, era la desinformació. Les elits colonials filtraven tota informació sobre els ocupats. La desinformació de la població va aconseguir mantenir el desconeixement i mantenir així la imatge de l’altre.
Des de llavors fins ara el temps ha passat i ha plogut molt. Després de la descolonització, i en l’era del capitalisme cognitiu i la societat de la informació en la que ens trobem, es podia pensar que el mite de l’altre ha desaparegut, que està destinat a ésser enterrat. Tot el contrari, aquest mite encara existeix, i és més, és de gran utilitat per certs fins encara. Les bases que aguanten aquesta alteritat, però, són diferents, suposen una novetat. Ja no es basa en la desinformació que fomenta el desconeixement com el vell colonialisme, sinó en la (des)informació per fomentar el (des)coneixement. Les mateixes eines de la societat de la informació són utilitzades per (des)informar. Es seleccionen determinades imatges, aspectes concrets que només mostren una part d’una realitat complexa i diversa. A través d’aqueta parcialitat, es crea un discurs ideològic sobre l’altre, que fomenta el (des)coneixement. Estem doncs davant d’una alteritat d’una nova naturalesa. Si l’alteritat antiga se’ns mostrava com a veritat perquè no en coneixíem res més, servia per omplir una llacuna; l’alteritat actual se’ns mostra com a veritat en sí mateixa, com a coneixement complert i objectiu.
Aquesta nova alteritat serveix per justificar el neocolonialisme actual amagat dins la fal·làcia de la Guerra Global al Terror i el xoc de civilitzacions. Després de la caiguda del mur i de la desaparició del món bipolar es necessitava construir un nou eix del mal, un nou enemic, sobretot per justificar la intervenció en pro dels interessos econòmics i energètics occidentals. Es necessitava tornar a simplificar la realitat en el malum i el bonum. La nova alteritat passa a complir aquesta funció. Se’ns presenta un conflicte actual entre occident i orient, entre occident i el món islàmic. Una visió simplista que el propi món islàmic ajuda a mantenir, sobretot els sectors islamistes i fonamentalistes, que utilitzen les mateixes armes –(des)informació i (des)coneixement- per crear una imatge de d’occidental que serveixi d’eix en el seu discurs.
Així la nova alteritat ens presenta un conflicte total entre “civilitzacions”, un conflicte entre occident i l’islam, que s’autorepresenten respectivament com a bonum i malum respecte l’altre. Aquest conflicte és irreal. En primer lloc per que no existeix un occident, sinó diversos; com tampoc existeix un islam, sinó diversos. Però sobretot, és irreal ja que al darrera hi ha interessos econòmics. Veritable essència del conflicte.
Volia acaba el post amb exemples d’aquesta nova alteritat. I que millor que unes imatges? El primer link es per veure el videoclip de dirty kuffar, hip hop islàmic per cridar a la jihad i la lluita amb els infidels. El segon link, és un discurs a georgetown de l’Ansar, (ecs)president –ecs de fàstic-, transformat en bufó de l’imperi i portaveu de la Guerra Global. Aquest cop no interessa tant el seu “peculiar accent” que segur que farà riure sinó el que diu sobre “the problem in spain with al qaeda”.
http://www.youtube.com/watch?v=Nf7Ht7SIXyI

dilluns, de desembre 25, 2006

Sobirania | Alteritat | Comunitats imaginades


Ens endinsem a les profunditats d'un terme que genera controvèrsies des del principi dels temps. Des que l'autoconsciència elevà l'esperit humà al grau més alt d'autoconeixement, i fou capaç de saber que era ell mateix; malgrat que les alienacions posteriors farien necessaria una segona oportunitat que Descartes aprofità hàbilment inaugurant la Modernitat: cogito ergo sum. Un terme que trobà el veritable significat amb el gran mestre Maquiavel.
Parlem de la sobirania. Busquem-ne una definició que ens permeti operar amb el concepte dins un esquema lògic comprensible per la multitud.
Aquesta està constituida per una relació, és una relació, i no és cap altra que la que lliga els que governen i els que obeeixen. És per això que la sobirania moderna porta implicita una qüestió clau: ens remet directament a la crisi. Si hi ha una relació governants/governats aquesta pot entrar en crisi. La crisi, doncs, constitueix i a la vegada destrueix. És la dualitat nietzscheniana de la forma i el fons, de la estètica i la divinitat, d'Apolo i Dionisi. És allò que els paracientífics anomenats economistes denominen finestra d'oportunitat tot i que aquest darrer concepte no ens és del tot útil, nosaltres mirem més enllà. La crisi és una potencialitat com ara l'ou aristotèlic (l'ou fou primer que la gallina simplement perquè és una gallina en potència). Però l'ou té closca i el pollet l'ha de trencar per sortir i esdevenir gallina; en cas contrari l'ou es replega sobre sí mateix i queda en un no-res.
És a l'hora de trencar la closca justament quan opera la potencialitat de la multitud. L'èxode massiu que diu "jo vull" pot ser contingut perfectament per l'exercici de la sobirania, de dalt a baix, que opera en un marc polític constitucionalment establert. Hem de tenir en compte que la Constitució és la fixació atemporal (suspensió temporal) de l'estètica de la sobirania (legitimació/opressió; una condensació de la Revolució/Contrarevolució fixada en llengua vernacle). La Constitució, tot i les aparences universalistes, també realitza una tasca cap enfora, és l'encarregada de preservar l'alteritat que permet ser un poble entre d'altres pobles fora del temps i l'espai (x,y en lògica cartesiana).
Però què passa si la contenció no és efectiva? On queda la sobirania? L'exercici té un segon recurs: la repressió policial i militar, la guerra. I aquí arribem al punt radical, a l'arrel, la multitud pateix una persecució de la guerra al intentar exercir el seu èxode particular. La guerra és ràpida i la multitud no pot evitar ser atrapada ja que no corre prou i ha d'anar resistint a les embestides que llença el (des) ordre constitucional que pugna per mantenir el control de la temporalitat i l'espai.
No es pot permetre quedar atrapada en una resistència banal.
El moviment comú s'atura i apareix la necessitat irreprimible de constituir-se ontològicament. Una ontologia col·lectiva construïda des de la mateixa biopolítica que obre la porta de la sobirania. Es basa en la creació i la producció de la comunitat; una regeneració fruit de recombinacions i interaccions infinites del ser social que articula finalment un poder constituent de les noves relacions socio-vitals. Som ja a la comunitat imaginada que ens posiciona dins del cosmos. Aquesta recombinació infinita de necessitats i atzars ens ha permès articular una consciència col·lectiva del ser social que només pot ser entesa des de l'òptica de la nació moderna. No obstant, la superació de la crisi inicial ens ha permès interconectar la multitud en un rizoma de potencialitats que catapulta el ser social més enllà de la nació moderna. La funció opera en una (des)territorialització i (re) territorialització permanent que supera i manté l'alteritat de manera cíclica i reconstituent.
La comunitat imaginada, la sobirania postmoderna, és (nos) altres.
(...) by Wu Ming (thanks to Negri & B.Anderson)

dimarts, de desembre 19, 2006

La teoria schumpeteriana de la democràcia i el mercat


Que Joseph Schumpeter estableixi un paral·lelisme entre la seva idea de funcionament del sistema democràtic i el funcionament del mercat no ens ha d’estranyar pas gaire. Schumpeter va estudiar economia, va ser Ministre de finances del Govern austríac i va dirgir un banc privat. Va ser professor d’economia a diverses universitats i va acabar la seva carrera a la Universitat de Harvard. Les seves teories economòmiques versen sobre el funcionament cíclic de l’economia i el paper dels emprenedors (aquest darrer concepte és el que li donarà fama més endavant).

Així, la teoria de la democràcia de Schumpeter no es pot dir que sigui un paral·lelisme amb el mercat. Sinó que de fet és pensada “com el mercat”. Aquesta idea la podem veure ja en la mateixa definició que fa de democràcia: “un sistema institucional on els individus adquireixen poder de decidir per mitjà d’una lluita de competència pel vot del poble”. La seva motivació a l’hora de formular aquesta teoria a Capitalism, Socialism and Democracy els anys 40’ és rebatre la creença mítica del que anomena “teoria clàssica de la democràcia” en el bé comú i la voluntat general , que segons ell tenen per exemple els utilitaristes. Schumpeter en nega l’existència i formula una teoria elitista de la democràcia.

A la seva definició veiem que, ja des del primer moment, opera la lògica de la funció oferta/demanda. Introdueix la noció de competència com un element clau a la seva teoria. La funció dels partits polítics no serà buscar la seva visió del bé comú sinó articular la competència entre elits preparades per a dirgir el país. La democràcia per tant no és el govern del poble sinó el govern dels polítics que oferten coses; en aquest joc de competència la voluntat general no és un “a priori” sinó que sorgeix com un producte del procés polític. Aquí clarament estem davant d’una situació de mercat: els votants demanden i els polítics oferten; però per a Schumpeter el votant demanda molt influenciat per la oferta existent.

Aquesta lògica de mercat també es aplicada a la decisió racional dels individus i a l’eficiència del sistema. Schumpeter considera que el votant no és del tot racional ja que pot estar influenciat per la propaganda, informació incompleta, etc. En aquest punt, doncs, va més enllà de la competència teòrica de la funció oferta/demanda i també introdueix altres elements: volicions de grup que poden ser reivindicades per un líder o la necessitat de capital humà per a les elits. Sobre la qüestió de l’eficiència veiem que és un tema que també el preocupa força. Es mostra partidari de tenir una classe política prou formada (captal humà) però també d’un sistema on la decisió política sigui reudida a pocs àmbits per garantir-ne l’eficiència. La resta de camps han de ser tractats des de la mateixa burocràcia que també haurà de ser molt eficient (aquí veiem una influència weberiana).

Finalment un altre aspecte important lligat a la qüestió del mercat és la idea del monopoli. Schumpeter preveu una possible suspensió temporal de la competència en cas de que el sistema es trobi en una situació crítica. Considera necessari que existeixi una clàsula que estableixi, en cas de crisi, el govern d’un magister populi que monopolitzi les opcions. És curiós veure aquí el paral·lelisme amb la idea keynesiana d’intervenció estatal a l’economia en els moments de crisi. Tot i que Schumpeter, com a autor liberal, rebutjava el keynesianisme.
En resum, la teoria elitista de Schumpeter estableix una divisó clara entre governants i governats que es basa en considerar el procés polític com un mercat d'oferta i demanda que funciona un dia cada quatre anys.

dijous, de desembre 14, 2006

De les tres transformacions del Moviment

Per a Zaratustra hi ha tres transformacions de l'Esperit: el Camell, el Lleó i el Nen. Per al Moviment també.
De la primera és clara la seva característica principal: hi una càrrega. La càrrega del deure, la càrrega de la verticalitat, la càrrega del que tot ho penetra i no permet alliberar l'esperit per la repressió infinita de l'inconscient. Aquí, davant nostre, tenim a qui porta la càrrega: el Camell. Un Camell Vermell, incapaç d'entendre un món que l'està destruïnt. Un Camell coix de la pota esquerra del davant que s'empeny per darrere per continuar avançant. Va tan carregat que no veu ni per on camina, duu una pila de lingots de plom i cadascun és un concepte, una idea- força, un principi que mai pot contradir perquè seria un pecat inconfesable. El Camell és tot el que hi ha, pugna per poder estirar les potes, per posar l'esquena recta, però no pot. Ha de poder abandonar la càrrega, destruir-la, acabar amb aquest pes inaguantable que l'aboca a la genuflexió definitiva. Què proposa el Camell? No res. És un Camell decadent. Quina necessitat hi ha de seguir essent un Camell?
S'atura, es transforma, canvia, fa una metamorfosi i ara és un Lleó. Havia arribat al desert i no pogué continuar més.
El Lleó diu "jo vull", és lliure de la càrrega perquè l'ha poguda eliminar. Però encara ha de discutir amb un gran Drac Vermell que porta escrit PC a cada escata que apareix al mig del Desert. Hi ha mil lleons que en fan un de sol molt i molt gran que corre lliure pel desert i fa tot allò que vol cridant "jo vull". Elimina al Drac Vermell d'una mossegada, ja no hi ha Drac ni tampoc escates. El Lleó està desorientat, confús: Jo vull què?- es pregunta un dia-. Vol quelcom i per tant ja no pot ser la llibertat infinita sense la concreció necessària.
És hora de ser un Nen, un Nen que juga i ho fa creant valors, idees, en un devenir lligat a la naturalesa. L'Esperit ha fet la transformació definitiva. És el Nen que és la potència, la capacitat de crear un devenir constant i fluïd. És nòmada i n'és molts però també n'és un, és Moviment I+T. Som Camells, Lleons i Nens. Trinitat i Unitat.
Així va parlar Zaratustra (o (N)ietzsche).
de Wu Ming

dimarts, de desembre 05, 2006

Retalls del cyberespai (4). Del proletariado al cognitariado: mi padre, Thoreau y The Matrix per Antonio Casado da Rocha.

Com heu pogut observar, últimament anem una mica ocupats i hem deixat una mica desatés el moviment. Per això realitzem aquesta cuarta entrega de Retall del cyberespai, on recullim articles interresants que anem trobant a la Web. Avísem que també penjarem algun post interessant en els próxims dies, en aquest cas ja realitzat per un col·laborador nou. Espereu amb il·lusió!!
El text que ve seguidament, és un petit assaig realitzar per Antoni Casado professor de la UPV/EHU, doctorat en filosofía i membre de la Thoreau Society i del Grup d'Investigació en Informació i Sistemes Autònoms (IAS-research). L'assaig va guanyar el premi del concurs d'assaig de la Escuela de Verano Futuro del Trabajo/Trabajo del Futuro. No tinc temps de buscar més informació, si algú la té, li agrairé que la penji en un comment. Us adjunto els links d'on prové tot:
A10!
Nexus 6
Del proletariado al cognitariado: mi padre, Thoreau y The Matrix
UPV/EHU FilosofíaANTONIO CASADO DA ROCHA
Mi padre está a punto de jubilarse; debe ser el último proletario. Espero que no le moleste la mención; antes de que Marx lo convirtiera en sinónimo de clase obrera, "proletariado" designaba simplemente a las personas que no tienen otra riqueza que sus hijos. Y para mi padre la familia es lo más importante. Por eso, y porque todavía no le han dado la autorización para pedir la anticipada, anda preocupado con mi futuro.
Voy por ahí con un lápiz USB de 256 megas colgado del cuello. Mi madre piensa que es un ídolo pagano; hubiese preferido un crucifijo. Pero yo le digo que es mi oficina. Lo enchufo en un ordenador de la Universidad para enviar mi correo; lo enchufo en la Biblioteca pública para bajarme textos de Internet; lo enchufo en mi viejo PC de casa si quiero escribir por la noche.
Mi lugar de trabajo va donde yo voy, siguiendo el ejemplo de Thoreau, el escritor norteamericano que decidió hacerse una oficina con sus propias manos en las orillas de Walden, el lugar que daría título al libro que publicó en 1854, y que acaba de ser reeditado en castellano: su lugar de trabajo favorito era "una agradable ladera, cubierta de pinares, a través de las cuales veía la laguna, y un pequeño claro en los bosques de donde surgían pinos y nogales." (93)
Para sobrevivir, Thoreau cultivaba un pequeño huerto, además de trabajar por horas para ganarse algún dinero. Tenía tantos oficios como dedos, y cuando acababa su jornada era "libre de dedicarse a su búsqueda elegida, independiente de su trabajo; pero su contratante, que especula de mes en mes, no conoce tregua de un extremo al otro del año." (110, 120)
Thoreau no tuvo hijos; no deseaba ser un proletario, porque a su juicio "el hombre laborioso no tiene ocio para una verdadera integridad cotidiana; no puede permitirse mantener las relaciones más viriles con otros hombres; su trabajo se depreciaría en el mercado. No tiene tiempo de ser sino una máquina." (64)
En realidad, puede decirse que Thoreau fue un antecesor del "cognitariado". El filósofo italiano Franco Berardi, alias Bifo¸ describe esta "clase virtual" en su libro La fábrica de la infelicidad, subtitulado Nuevas formas de trabajo y movimiento global. La clase de oficinistas que trabaja en torres como las del World Trade Center, o las de la Hacienda guipuzcoana en Errotaburu, ha descubierto que es, además, cognitariado: "trabajo cognitivo dotado de un cuerpo social y carnal, que es sometido conscientemente o no al proceso de producción de valor y de mercancía semiótica, que puede ser sometido a explotación y a estrés, que puede sufrir privación afectiva, que puede caer en el pánico, que incluso puede ser violentado y muerto. La clase virtual ha descubierto un cuerpo y una condición social. Por eso ha dejado de sentirse clase virtual y ha empezado a sentirse cognitariado." (11)
Claro que el trabajo siempre es cognitivo. Como dice Bifo, hasta la producción de una flecha de piedra por parte del hombre de Neanderthal conlleva el empleo de una inteligencia. Pero el cognitariado, presente o futuro, se caracteriza por "un empleo exclusivo de la inteligencia, excluyendo la manipulación física directa de la materia." (97) Para Thoreau, "la inteligencia es un cuchillo afilado, discierne y penetra el secreto de las cosas. No deseo estar más ocupado con mis manos de lo necesario. Mi cabeza es manos y pies. Siento mis mejores facultades concentradas en ella. Mi instinto me dice que mi cabeza es un órgano para excavar, así como otras criaturas usan su hocico y patas delanteras, y con ella minaría y excavaría mi camino a través de estas colinas." (145)
Thoreau supo extraer de esa mina al menos dos lecciones valiosas. Una, que para no caer en una dependencia excesiva de lo cognitivo, no deberíamos desdeñar la importancia del trabajo físico: "tal vez el trabajo de las manos, incluso llevado al límite de la fatiga, no sea la peor forma de ociosidad" (199).
Una de las peores forma de ociosidad imaginables sería la dramatizada por la trilogía The Matrix: la que sufren los seres humanos esclavizados en las incubadoras que les extraen energía a cambio de enchufarles una realidad virtual que para ellos es la única existente. El señor Anderson que más tarde deviene en Neo (Keanu Reeves), tiene un trabajo, emociones, una vida como otra cualquiera, y cuando cree que tiene esas cosas acierta: la realidad que él percibe se corresponde con sus creencias. Pero su verdadero trabajo está en el invernadero, convertido en una pila de usar y tirar y reemplazar.
A fuerza de habitar exclusivamente el mundo virtual, el cognitariado puede perder el otro mundo, el presencial. La solución no es repetir mecánicamente que otro mundo es posible; como decía cierto anuncio de TV, hay muchos mundos, pero todos están en este. El error es pretender que lo virtual se sustenta sobre la nada, olvidar el cuerpo, incapacitarnos para habitar el mundo de la corporeidad y la sociabilidad humanas.
La segunda lección de Thoreau, y que luego interpretó a su manera el psicólogo social Skinner en su Walden Dos, tiene que ver con este regreso a la sociabilidad. Si quiere eludir las trampas del trabajo del futuro, el cognitariado ha de organizarse cooperativamente. Thoreau nos recuerda en Walden "Uno" que cooperar significa "ganarnos la vida juntos" y pone el ejemplo de dos jóvenes que se proponían viajar juntos por el mundo, uno sin dinero, ganando sus recursos sobre la marcha, otro con una letra de cambio (o una tarjeta de crédito) en el bolsillo. "Era fácil ver", concluye Thoreau, "que no podrían ser por mucho tiempo compañeros o cooperar, ya que uno no operaba en absoluto." (121)
En la misma línea, el pensador André Gorz señala que el futuro no pertenece a la industria tradicional, sino al desarrollo de lo que él llama una economía popular: "Gente que recicla material mecánico e informático descartado y es capaz de fabricar máquinas-herramienta, máquinas con programas informáticos, con viejo material recuperado. Lo esencial de la economía, en América latina y en África, no es la economía visible sino la que se basa en la autoproducción y el intercambio. Esa autoproducción, es la que tiene más futuro."
Las ventanas del barrio han dejado ya de titilar con la llama azulada de las televisiones; mañana comienza otro día de trabajo para el cognitariado global. El PC donde escribo estas líneas tiene más de siete años, un dato que lo emparenta con mi padre: ambos son carne y silicio de jubilación anticipada. Cuando el ordenador deje de funcionar me iré con mi lápiz USB a otra parte, o siguiendo el consejo de Gorz buscaré entre las montañas de material informático descartado otro trasto algo más joven. Pero a mi padre no voy a poder reemplazarlo tan fácilmente. Al fin y al cabo, él es el último proletario.
REFERENCIAS
Henry David Thoreau: Walden (Madrid, Cátedra, 2005)