La teoria schumpeteriana de la democràcia i el mercat

Que Joseph Schumpeter estableixi un paral·lelisme entre la seva idea de funcionament del sistema democràtic i el funcionament del mercat no ens ha d’estranyar pas gaire. Schumpeter va estudiar economia, va ser Ministre de finances del Govern austríac i va dirgir un banc privat. Va ser professor d’economia a diverses universitats i va acabar la seva carrera a la Universitat de Harvard. Les seves teories economòmiques versen sobre el funcionament cíclic de l’economia i el paper dels emprenedors (aquest darrer concepte és el que li donarà fama més endavant).

Així, la teoria de la democràcia de Schumpeter no es pot dir que sigui un paral·lelisme amb el mercat. Sinó que de fet és pensada “com el mercat”. Aquesta idea la podem veure ja en la mateixa definició que fa de democràcia: “un sistema institucional on els individus adquireixen poder de decidir per mitjà d’una lluita de competència pel vot del poble”. La seva motivació a l’hora de formular aquesta teoria a Capitalism, Socialism and Democracy els anys 40’ és rebatre la creença mítica del que anomena “teoria clàssica de la democràcia” en el bé comú i la voluntat general , que segons ell tenen per exemple els utilitaristes. Schumpeter en nega l’existència i formula una teoria elitista de la democràcia.

A la seva definició veiem que, ja des del primer moment, opera la lògica de la funció oferta/demanda. Introdueix la noció de competència com un element clau a la seva teoria. La funció dels partits polítics no serà buscar la seva visió del bé comú sinó articular la competència entre elits preparades per a dirgir el país. La democràcia per tant no és el govern del poble sinó el govern dels polítics que oferten coses; en aquest joc de competència la voluntat general no és un “a priori” sinó que sorgeix com un producte del procés polític. Aquí clarament estem davant d’una situació de mercat: els votants demanden i els polítics oferten; però per a Schumpeter el votant demanda molt influenciat per la oferta existent.

Aquesta lògica de mercat també es aplicada a la decisió racional dels individus i a l’eficiència del sistema. Schumpeter considera que el votant no és del tot racional ja que pot estar influenciat per la propaganda, informació incompleta, etc. En aquest punt, doncs, va més enllà de la competència teòrica de la funció oferta/demanda i també introdueix altres elements: volicions de grup que poden ser reivindicades per un líder o la necessitat de capital humà per a les elits. Sobre la qüestió de l’eficiència veiem que és un tema que també el preocupa força. Es mostra partidari de tenir una classe política prou formada (captal humà) però també d’un sistema on la decisió política sigui reudida a pocs àmbits per garantir-ne l’eficiència. La resta de camps han de ser tractats des de la mateixa burocràcia que també haurà de ser molt eficient (aquí veiem una influència weberiana).

Finalment un altre aspecte important lligat a la qüestió del mercat és la idea del monopoli. Schumpeter preveu una possible suspensió temporal de la competència en cas de que el sistema es trobi en una situació crítica. Considera necessari que existeixi una clàsula que estableixi, en cas de crisi, el govern d’un magister populi que monopolitzi les opcions. És curiós veure aquí el paral·lelisme amb la idea keynesiana d’intervenció estatal a l’economia en els moments de crisi. Tot i que Schumpeter, com a autor liberal, rebutjava el keynesianisme.

En resum, la teoria elitista de Schumpeter estableix una divisó clara entre governants i governats que es basa en considerar el procés polític com un mercat d'oferta i demanda que funciona un dia cada quatre anys.