El drama de ser banals

“Com a molt, la vida és un entreteniment, un mètode obsolet per passar el temps”. Fins i tot aquesta assumpció aparentment inofensiva és profundament tendenciosa. Molt pitjor però són aquelles afirmacions que cobreixen de glòria la inoperància de les persones o aquelles que esquiven les pròpies limitacions plantejant ambicioses funcionalitats. Comença la batalla dels eufemismes: “La vida és el camí cap a la felicitat”; “Viure és viure-en-societat”; “La vida és una aproximació al coneixement”; “Com més anys vivim, més experiència acumulem”; experiència?... hipocresia!! Un incís: Per hipòcrita que ens pugui semblar algú, no pensem mai que ja no es pot ser més hipòcrita, perquè ens equivocarem... sempre hi haurà aquell qui, pel sol fet de ser persona, resultarà ser el fotut hipòcrita més gran de l’Univers. Tornem on érem... hem plantejat una teleologia bàsica, diria que bastant representativa (tots coincidiríem en què la vida és la recerca de la felicitat, oi?). Bé, doncs ara preguntem-nos què estem disposats a fer per aconseguir els nostres objectius. A qui (o a què) aixafarem per arribar al cim de l’ambició. Doncs bé, com que som éssers humans, ja us dic jo què passarà: tenim un instint difús, res a veure amb el d’un gat, per exemple... la qual cosa ens permet una gran llibertat d’actuació, sols vinculada a la consciència. Aquest és el punt a partir del qual ens passarem per sobre els uns als altres, buscarem com bèsties afamades l’èxit, i no respectarem els iguals, però encara menys els no-iguals. El propi ego ens fa pensar que som superiors perquè tenim consciència i perquè som racionals. Racionals!! La nostra racionalitat està posant en perill la viabilitat de la pròpia existència... s’hauria de condemnar l’individu narcisista que va pel món pensant-se que pot disposar de tota la seva diversitat només per satisfer el seu afany individual.
Creiem que l’edat ens legitima a ser més abusius! Mireu, homenatjar la maduresa és absurd... ¡però si en la nostra edat adulta som més vulnerables que mai, més indecisos, més covards, més lletjos, més degenarats! En tot cas, l’únic moment en què els humans podem permetre’ns la llicència de menysprear-ho tot excepte el jo (entès com a humanitat) és mentre fem SEXE. En això no hi ha dubte: els humans follem millor que ningú. Però tret d’aquesta gràcia immerescuda que ens ha atribuït l’atzar, la natura, Al·là o qui sigui que ho hagi fet, realment ens creiem especials?
Hi ha algun motiu, més enllà del propi egoisme, per infravalorar-ho tot respecte una vida humana? Que potser no té cada cosa la seva raó de ser? O és que la missió que tenim els humans encomanada és més vàlida que cap altre? De veritat ho creiem? Ens pensem que tenim el “dret” (dret natural, dret diví, dret autoconcedit) de condicionar-ho tot i tothom per assolir les nostres metes. Al cap i a la fi tots tenim els dies comptats! Que és que potser estem més legitimats a “viure” que qualsevol altra opció (inerta o viva)? De fet, la redundància que s’acaba de produir ja connota la nostra arrogància. O és que limitar el concepte de “vida” als éssers vius no és quelcom pedant? Per què diem que un pedòfil mal parit que abusa de la seva filla i maltracta sa mare “viu” (per tant existeix), i en canvi una vall verge, bressol d’un riquíssim ecosistema, està a la nostra disposició i no respectem la seva lliure finalitat? Mireu, això no és una reflexió menor, ja que afecta directament la convivència. L’home (i permeteu-me que no corregeixi el biaix masclista) no és pedant per naturalesa, és BANAL per naturalesa. Igual de banal que un escamarlà. Però lluny d’assumir-ho, ens hem autoconvençut que som l’espècie més collonuda i que conseqüentment tenim via lliure per satisfer les nostres ambicions. Però digueu-me, on són els motius per convenir que les persones necessitem imposar-nos, malmetre, abusar, discriminar, compadir, autoritzar, decidir, escollir o jutjar? Quina és la nostra fita? Aquesta és la pregunta: QUÈ ENS EMPENY A VIURE?. Aconseguir ser uns líders implacables que facin extensiu el bé comú al món mundial? Obtenir el major benefici personal sense tenir en compte els demés? Poder deixar als nostres néts un món millor del que nosaltres hem tingut? Aconseguir ser uns científics de renom? Tot això és fum i cendra, o dit d’una altra manera, excuses absurdes per justificar-nos, arguments buits per vindicar que volem ser algú important. O simplement, el nexe imaginari entre “existència” i “vida”. Nosaltres existim, bé; però i la vida? Ens la reservem només per a nosaltres? Un error, vaja, ja que per ambiciós que sigui el futur d’una persona, no la legitima més a viure que la merda seca d’un cavall amb poques perspectives d’èxit (un dia d’aquests, estimats cibernautes, ja parlarem de l’èxit). En definitiva, està molt bé que estimem la vida i que ens atribuïm el rol de salvadors de la humanitat, però desenganyem-nos. Els dies passen i tot segueix igual. Al cap i a la fi ens acabarem autodestruint; més tard o més d’hora. Però mentre no arribi l’apocalipsi que ens posarà de nou al nostre nivell, del qual mai n’havíem d’haver sortit ( i amb això no vull dir que enyoro ser un australopitec!) que ningú torni a llevar-se pensant-se que pot menjar-se el món.

obra i drets d'autor (commons): Wu Ming (2)