Esdevenir monstres o la superació de la Modernitat

Queden enrere aquells dies, quan entràvem a la Modernitat, en que hi havia qui pensava que les cartes estaven marcades: l'ordre del cosmos era previst per la divinitat trascendent.
Era ja evident que calia un subjecte capaç de fer la Revolució, de trencar amb la vella estigma de naturalesa bíblica i destruir d'una vegada per totes el dictat sobrehumà que esclavitzava els esperits i no els permetia albirar ni un punt de fuga alliberador. Però qui era el subjecte? Aquest es trobava arreu i enlloc a la vegada, tothom en duia una part però hi havia qui no la podia amagar: era el Monstre. La Monstruositat era, en efecte, la que deixava oberta la qüestió: la creació, l'ordre, el dictat, l'origen i el destí. Si una creia que el disseny era perfecte s'equivocava: perquè els Monstres? Des de les masmorres del castell, des dels palaus i museus de la infàmies de la humanitat que tot senyor feudal mostrava amb repugnància i perspicàcia a la vegada, la monstruositat reivindicava el seu dret a ser: i el guanyà.
Avui dia ja no es pot escapar de la monstruositat, aquesta és inherent a la vida: l'esfera de la indeterminació arriba a tots els racons de la vida per esdevenir una superstició biopolítica inabastable. On és la determinació, l'origen, el fi, la institució social...La vida és una descomposició permanent que es recombina fluïnt inacabablement pels passadissos de l'Imperi: Amunt els Monstres, visca la indeterminació: mori la trascendència.